23 d’abril 2011

Tanquem parèntesi?


Ha arribat el 23 d’abril, Sant Jordi. No és un Sant Jordi qualsevol, si més no per nosaltres dos, ja que avui, enlloc de començar un llibre nou, n’acabarem d’escriure un. Pugem a l’avió, i tot i que hem pujat a molts avions en els darrers mesos, aquest és diferent: aquest ens porta de nou a casa. I és que fa 173 dies que anem amb poca cosa més que una motxilla a l’esquena i una guia a la mà, i hem vist que en aquest temps no ens ha faltat de res. Podríem dir que la motxilla torna si fa no fa com va marxar, però nosaltres venim carregats de coses noves, tantes que algunes encara no les sabem i les anem descobrint dia rere dia. Una fotografia, una estona amb la ment relaxada, una olor, un comentari, petits detalls ens fan desgranar poc a poc aquest concentrat d’experiències que hem acumulat durant sis mesos.

La millor sortida del sol? Angkor Wat. El paisatge més impactant? Bagan. El lloc més estrany? El Salar d’Uyuni. El millor decorat de pel·lícula? El Tongariro. La ciutat més vibrant? Bangkok. El país més complert? Vietnam. Un lloc difícil de pair? Delhi. El paradís? Fiji. On no ens faria res viure? Bariloche. On et sents més petit? Nepal. On hi ha més per fer? Cambodja. La gent més dolça? A Myanmar. El país que més ens ha sorprès? Bolívia. La millor posta de sol? A l’illa de Mana. El cel més estrellat? El d’Opoutere. Un km? L’11600.

I no són només 173 dies de llocs visitats, sinó 173 dies de compartir el temps i les vivències amb persones molt diferents, de procedències i realitats diverses, que s’han creuat en el nostre camí (i nosaltres al seu). De totes elles ens n’enduem una mica cap a casa, perquè ja formen part de nosaltres i sense elles no hagués estat el mateix viatge.

Però hem mantingut un peu a terra en forma de blog. I ha estat gràcies a que vosaltres éreu cada dia a l’altre costat del blog que hem seguit connectats a casa.

Namaskar. Namaste. Korp kun kaan. Txesu tem ba de. Cam on. Awkun charan. Vinaka waka levu. Thank you. Gracias. Gràcies!

L’1 de novembre de 2010 vam obrir un parèntesi. Vam agafar un avió com qui agafa una llibreta en blanc i un bolígraf nou, i ara resulta que ens falten pàgines. Ens adonem que no ha estat només un parèntesi i, per tant, a 23 d’abril de 2011, no podem fer res més que posar uns punts suspensius i veure com continua tot plegat, perquè al cap i a la fi mirant el mapa veiem que falten molts punts per macar.


Mostra Obrimparentesi en un mapa més gran

22 d’abril 2011

Buenos Aires

Ja fa tres dies que vam arribar a la capital d'Argentina on ens hi esperava l'Ares per fer-nos de guia i ficar-nos al dia. Després de 20 hores de bus vam baixar a l'estació de busos més gran que mai hem vist, el Retiro, i on vam comptar fins a 75 andanes una al costat de l'altra. Tot un espectacle ja que més que una estació semblava una aeroport. 

L'Ares ja ens tenia preparada una ruta pel centre, així que va ser deixar les motxilles a casa i sortir a caminar per les avingudes gegants d'aquesta ciutat, visitar la casa Rosada i perdre'ns pels carrers del barri del Retiro fins trobar un bar on veure la derrota del Barça a la final de la copa. L'endemà li va tocar el torn al barri de Puerto Madero i per dinar un altre cop a una parrijjjjjja libre bastant coneguda a la ciutat, el Sigue la Vaca. Per fer baixar la carn ens vam proposar arribar-nos fins al cementiri de la Recoleta on vam  fer la visita obligada al mausoleu de Evita. Avui hem tret el cap per Caminito, el centre i el barri xino on hem comprat sushi, maquis i rotllets de primavera per fer el sopar de despedida. Un sopar de luxe abans de deixar la capital d'Argentina!!

Demà al matí iniciem la tornada a casa. Ens veiem aviat!




18 d’abril 2011

Passeig de diumenge

Bariloche és un enclavament privilegiat, i és que miris cap on miris veus paisatges de postal. A més, si canvia el vent, la llum, els núvols o l'estació, el paisatge també ho fa.

Aquest diumenge, després de passar un cap de setmana autèntic amb sessió de cinema a casa, pastissos de xocolata, asado, feinejar amb la llenya, prendre mate i fer família, vam anar a fer un tomb cap a l'altra banda del Nahuel Huapi. Vam tenir la gran sort que era una tarda de vent, amb núvols impossibles i colors de posta de sol de principis de tardor. Una passada!!




I demà, després d'uns quants dies per Bariloche aprofitant les hores amb els de casa, ja enfilem cap a Buenos Aires on ens espera l'Ares. Última parada.

12 d’abril 2011

Tardor?

El dissabte vam agafar els portantes de muntanya i vam anar direcció al Jakob, un refugi que cau just al darrere del Barrio Casa de Piedra on hi viuen l'Anton i l'Anya. Vam sortir després de dinar perquè al matí vam aprofitar per anar a veure als peques muntar a cavall. Tot un espectacle perquè ho fan d'allò més bé.

Després de 3 hores i mitja de prémer l'accelerador hi vam arribar a mig foscant quan encara es veien els colors ataronjats de la Lenga, un arbre típic de les muntanyes d'aquesta regió. El refugi està enclavat al costat d'una llacuna i ens va recordar al Josep Maria Blanc de Sant Maurici.



L'endemà vam baixar per una vall que ens va dur just davant del Llac Mascardi, un camí que no va resultar pas fàcil perquè al tram del mig jo, el Joan, vaig relliscar al mig del riu i em vaig quedar entre les pedres a mode de presa. Xop de dalt a baix, botes incloses, em vaig haver de canviar i ficar les xancles per seguir caminant. Per acabar-ho d'adobar, una mica més avall vam haver de creuar una zona d'aiguamolls que ens va fer enfangar fins a l'alçada dels genolls i després terra polsegosa per fer un bon arrebossat. La Laia se'n va riure de les meves pintes durant tot el dia. La recompensa va arribar a la nit quan vam trobar un lloc molt bonic per acampar i fer un foc davant del llac. 


 


Dilluns vam continuar caminant sols com a mussols tot vorejant el llac de punta a punta per arribar a la carretera on vam fer dit perquè ens portessin a Bariloche. Vam arribar a casa fets puré. Per sort havíem parat a comprar facturitas per refer-nos.

06 d’abril 2011

Perito Moreno - un bon tros de gel

Quin tros de gel més gros! diguem que la primera visió de la glacera del Perito Moreno és impactant. Una paret de gel imponent que s'estén fins on arriba la vista. Però anem per parts. Ahir vam arribar a El Calafate havent passat 30h dins un bus semi-cama que ens va deixar trinxats de l'esquena i de la son. Aquí, però, ens ho vam autocompensar anant a sopar un asado amb cordero patagónico en una parrilla libre. En resum, ens vam fotre les botes (la primera foto està dedicada al Balta). I avui hem enfilat al matí cap al Perito, que hem vist primer des de l'aigua amb una barca que ens ha dut fins a la cara nord de la glacera. Després hem tingut tot el matí per recórrer les passarel·les que donen vistes diferents i precioses d'aquesta glacera que és patrimoni de la humanitat, juntament amb tot el parc natural, des del 1981. A més, hem estat de sort i hem vist caure un bloc gegant de gel que ha fet una sorollada impactant, per dir que el Joan ha cridat un "waaaaaaaaaaaaaaaaaaala" seguit d'un "diossssssss" que s'ha sentit fins a Ushuaia. També hem vist com es girava un iceberg i fins i tot ha sortit el sol!





La idea inicial que teníem era agafar un ferri a Puerto Natales i pujar pels fiords xilens, però hem anat de pardillos (serà que ens estem relaxant) i hem vist que fins la setmana que ve no podíem agafar-ne cap. Així doncs, hem decidit tornar a Bariloche i fer excursions des d'allí i visitar Chiloé des d'allà.